Alta Fulla   |   Tots els llibres en català   |   Llibres en castellà   |   Distribució   |   Fer una comanda   |   Correu

 
Nicolau M. Rubió i Tudurí
Nicolau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional

«Hem d'apressar-nos a determinar les grans artèries de la futura enorme ciutat de Catalunya [...] per evitar que, en el desordre de la construcció i de la indústria, es creïn obstacles grans a la perfecció de la seva formació» (1920). «Els anglesos han anomenat Regional Planning a aquesta urbanització del país; els francesos en diuen Urbanisation Régionale. Regió tant vol dir comarca com país, tot depèn del cas. Però el Regional Planning vol sempre indicar que una idea de conjunt és aplicada sobre tot un territori al qual es vol fer viure harmònicament; i a aquesta harmonia es subjecten les grans ciutats, els pobles i tot el que al país es trobi» (1926). Així escrivia Nicolau M. Rubió i Tudurí fa tres quarts de segle, tot propugnant la necessitat del planejament territorial a Catalunya. Ell mateix indicà quins haurien de ser els trets d'aquest planejament en un seguit de treballs sobre la «preservació dels espais lliures», el «país-ciutat», la «Barcelona futura» i en l'Avantprojecte del Pla de distribució en zones del territori Català (Regional Planning), text innovador que constitueix una fita essencial en la història del pensament territorial a Catalunya. El present volum ofereix una completa selecció d'aquests treballs, fonamentals en la comprensió del debat sobre el planejament del territori català, anotats i comentats per l'arquitecte i urbanista Manuel Ribas i Piera.

Nicolau M. Rubió i Tudurí —arquitecte, urbanista, dissenyador de jardins, viatger, polític i escriptor— nasqué a Maó l'any 1891, fill de l'enginyer Marià Rubió i Bellver i nebot de l'arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver. Traslladat, l'any 1896, amb la família a Barcelona, hi obtingué, el 1916, el títol d'arquitecte. Col·laborador i deixeble de JCN Forestier, s'especialitzà en l'arquitectura de jardins i esdevingué, l'any 1917, director de Parcs Públics i Arbrat de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que exercí durant vint anys. Gairebé al mateix temps (1920), succeí Cebrià de Montoliu en la Secretaria de la Societat Cívica «La Ciutat-Jardí». Fou en aquest període (1917-1937) quan realitzà les seves aportacions més notables a la pràctica urbanística i al debat territorial a Catalunya. Pel que fa a les primeres, destaquen intervencions com la seva contribució a la urbanització de la muntanya de Montjuïc, la configuració del sistema de parcs de Barcelona o el disseny de la plaça d'Espanya d'aquesta ciutat. Entre les seves aportacions al debat d'aquells anys cal assenyalar, entre d'altres, les seves crides peoneres (1920) sobre la necessitat del planejament territorial a Catalunya, les teoritzacions sobre els sistemes d'espais lliures i, sobretot, el Regional Planning de 1932. Exiliat l'any 1937 i desposseït del seu càrrec municipal en acabar la Guerra Civil, no retornà a Catalunya fins el 1945. Inicià llavors una etapa dedicada sobretot al disseny de jardins, activitat que —juntament amb la publicística, els viatges i la literatura— continuà fins que morí, a Barcelona, l'any 1981. Home culte i cosmopolita, la seva obra polifacètica és un dels exponents principals del moviment noucentista a Catalunya.